PETITES DESTROSSES

Secciķ a cārrec de (Llgi)

Estranyes pràctiques

Sembla tractar-se d’una pràctica que encara no ha arribat per aquestes terres.
És d’aquelles històries, d’aquells comentaris, que qui te’ls explica, te’ls relata amb una fervent passió. Sobretot amb un agosarat sentit del compromís.Miran-te fixament als ulls, amb la mirada ultrapassada a l’horitzó, sense aclucar els ulls en cap moment.

Però està clar, que coneixent-ne com en aquest cas conec la font de tan pecul.liar història, puc assegurar que com a mínim es tracta de quelcom, que aquells qui n’han arribat a formar part,els hi ha afectat de tal manera, que lluny de plantejar-se si es tractava d’un fet totalment verídic, en rares ocasions han tornat a ser els mateixos. Paradoxalment ells t’ho relaten gairebé en primera persona, rossant la pell de gallina, esquitllant la humitat dels llacrimals o sobressaltant-se en els moments en que la història es posa més apassionant o anguniosa.

De fet és una d’aquelles històries que hagués pogut perfectament agafar el caire de llegenda urbana, si en algun moment, hagués estat una història o un fet dels que es poden localitzar. D’aquells que perfectament podries ubicar, si no tu, algun dels teus amics, amigues, familiars o coneguts en alguna zona o espai propers als llocs on habitualment passes quan vas a treballar, al bar en el que la tieta s’atura cada dia a la mateixa hora a fer el cafè que tan poc li agrada però en el que cada dia veu com el nebot del propietari amb uns cenyits texans i una arrapada samarreta imperi carrega i descarrega caixes procurant marcar els fibrats músculs mentres tantsols unes gotes de suor assenyalen l’esforç realitzat, la perruqueria a la que no hi falta cap divendres la germana del novio del propietari de la carnisseria de la cantonada del davant de la benzinera que hi ha al costat de la casa de l’àvia que va morir d’un somriure,o la televisió que engegues cada dia a la mateixa hora.

Pensar que es tracta d’una pràctica, a vegades és pitjor.
Ja que si entenem aquesta, com aquella acció que es repeteix un nombre indefinit de vegades amb els mateixos objectius fins assolir o marcar un estat de rutina per si mateix, podem arribar a entrar en un estat al límit de la pertorbació.

Doncs que quelcom semblant es pugui arribar a portar a terme ni que sigui una única vegada, ja extralimita en certa manera la fita dels nostres pensaments i la prima línia de la nostra imaginació. Així com de la majoria d’idees preconcebudes, o fins i tot la majoria de les històries que haguem pogut llegir sota l’identificativa etiqueta de ciència ficció. Arribar a pensar en que es pugui haver produït més d’una vegada, és com qui creu per fe, en històries escrites relatades pel poble de manera que en fa un signe o “modus vivendi”.

Des de que va arribar a orelles meves que intento en la mesura del possible cercar-ne el màxim d’informació. Intentar trobar algun tipus d’indici que m’orienti una mica a l’hora d’explicar amb proves convincents un fet com aquest. Està clar, però, i això ho veig i me n’adono dia rere dia, quant més temps passa i més temps porto investigant sobre el tema, que mai serà demostrable un fet en que la racionalització passa a no ser concepte i la ceguera sembla ser una de les regles del joc.

Perquè sé que quan comenci a formar-ne part no me n’adonaré. I que quan la trama giri al meu voltant seré incapaç de geure i observar, perquè un cop dins seré únicament una peça més, content de formar-ne part.
Fins ser eliminat.

Aleshores serà quan recordaré que a aquest joc, ja hi havia jugat.